Insistim des de Morfopsicología RRHH&Coaching que no només és important la relació del nen amb els seus pares. Molt important també és la que aquest estableix amb els mestres de l’escola, que determinaran el seu aprenentatge i comportament en ella. L’afectivitat seria un factor molt important en la relació. Encara que l’escola ha evolucionat molt des que el doctor Louis Corman escrivís sobre això en Rostres i caràcters el 1985, el que ens en pot explicar del nen la Morfopsicologia segueix sent-ne molt útil. En paraules seves:

“El mestre d’escola una mica iniciat en Morfopsicologa sap per experiència que tots els nens són diferents, tant afectiva com intel·lectualment i que els rostres que té davant seu quan aborda la seva classe li ensenyen a modular la seva forma d’ensenyar segons la naturalesa particular de cadascun dels seus alumnes.”

Els dilatats són molt adaptables, “dòcils al que s’espera d’ells, de memòria flexible, amb facilitat per expressar-se”. En l’altre extrem, els retrets “poden traduir-se per la falta de docilitat, de reaccions de bloqueig, d’inhibició per expressar-se”. En canvi els retrets-abonyegats, apassionats, poden tenir un bon resultat si el seu “impuls passional es pot satisfer”, ja sigui perquè la relació amb el mestre és bona o bé perquè senten un interès especial en el que estan aprenent.

Un altre aspecte que volem apuntar és la necessitat de saber anticipar, amb Morfopsicologia, quines seran les àrees en les quals el nen es trobarà més a gust i en quines necessitarà de més ajuda per part del mestre. Així l’educació hauria de tendir a una aproximació respectuosa a la individualitat de cada nen, tant emocional com d’habilitats, per aconseguir la seva màxima satisfacció i felicitat.

CORMAN, Louis, Rostros y caracteres, Instituto de Morfopsicología Louis Corman, Barcelona, 2013, pp. 336-337.

Quan estudiem un rostre es molt important parlar de la relació entre el marc i els sentits, o, com ho definia Louis Corman, la gran cara i la petita cara.

La gran cara

• Ens parlen de l’inconsscient, de les seves aspiracions i objectius profunds.
• Es refereix a l’estructura òssia, més els músculs temporals i masseter.
• Ens parlen de les potències vitals de reserva

La petita cara

• Ens parlen del conscient.
• Són els receptors sensorials.
• Es refereixen a com fem els intercanvis amb l’ambient.

Si hi ha una relació harmoniosa  entre el marc i els receptors, la coexistència entre les forces conscients i inconscients de l’individu serà també harmoniosa. En un marc estret és bo que els sentits siguin de mida mitjana i que estiguin mitjanament resguardats: En un marc dilatat,  és bo que siguin de mida mitjana i que també estiguin mitjanament resguardats

Entre els múltiples casos possibles, n’indiquem aquí quatre:

Marc ample i sentits gruixits i oberts
És el cas del dilatat.  Les reserves vitals són bones i els sentits permeten molts intercanvis. Hi ha molta receptivitat però poc control de la despesa energètica, per tant, hi ha certa precaritat. (Veure foto d’exemple.)

Marc estret i sentits fins, petits i tancats
Són els retrets extrems les reserves són poques i els intercanvis també també pocs i selectius, és a dir que gasten les energies amb precaució. També hi ha, però, precarietat per les poques reserves.

Marc ample i receptors petits (p.e. Ronald Koeman o Louis van Gaal): el “concentrat”
Com podem deduir, les reserves d’energies i força són grans però l’individu té la tendència a guardar-les per a ell. Els intercanvis seran pocs i tindran la tendència a ser en un únic sentit, el de rebre i acumular. D’altra banda, ténen la capacitat de concentrar moltes forces per a dirigir-les, per exemple, a un objectiu que ell s’hagi marcat.

Marc petit, i receptors grans i oberts: el “dispers reaccionant”
Les forces són limitades i el control de la seva despesa no existeix. Hi ha una reacció a tots els estímuls del seu voltant sense mesura, dispersant els seus esforços i malgastant les seves energies.

CORMAN, Louis, Viso e carattere, Roma, Ed. Mediterranee, 2003, pp. 42-43.
SPINETTA, Jean, La cara, reflejo del alma, Barcelona, Editorial Iberia, 1992, pp. 38-42.
GABARRE, Julián, El rostro y la personalidad, Barcelona, Ed. Flumen, 4a ed,  2007, pp. 137-140. 

Podem veure que no tots els rostres evolucionen de la mateixa manera, en la seva part anterior i la seva part posterior. Fem com feren els fisiognomistes Polty i Gary a començaments del segle XX, i posem una creu en el perfil del rostre, l’eix de la qual es troba en el forat de l’orella i que divideix el rostre de pefil en zones.

Part de davant (E): es correspon a les capacitats actives i a les forces d’expansió. Representa la part del rostre que està inserida en l’ambient, ja que té el receptors sensorials que serveixen de punt d’intercanvi amb aquest. Indica quina és la part de les forces del subjecte que intervenen en l’acció.

Part del darrera (F): es correspon a les capacitats passives i receptives. Representen la part insconscient de la personalitat, on s’emmagatzema passivament la imaginació i l’instint.

Així, ens surten quatre quadrants:

• A : Activitat cerebral
• B : Receptivitat imaginativa
• C : Activitat física
• D : Receptivitat instintiva

Així doncs, diríem quel primer perfil es correspondria al d’una persona en que el pensament conscient té un pes molt important i el segon perfil es correspondria a un home d’acció. En els adults, el més habitual és que la part del davant (E) representi 2/3 del total i la porterior (F) sigui 1/3. Si aquesta no es la relació que es dóna en un subjecte, cal treure’n conclusions.

En els nens, en canvi, la relació habitual entre E i F és de 50% per a cadascuna de les parts. D’aquí en deduim que, en aquest període de la vida, predomina la receptivitat cerebral. És a dir, que els nens aprenen predominantment passivament, més pel que se’ls explica, emmagatzemant dades a l’inconscient, el que precedeix i condicionarà l’activitat del pensament en el futur.

CORMAN, Louis, Viso e carattere, Roma, Ed. Mediterranee, 2003, pp. 40-42.
SPINETTA, Jean, La cara, reflejo del alma, Barcelona, Editorial Iberia, 1992, pp. 42-44. Les primeres il·lustracions estan extretes d’aquest llibre.

La millor manera d’apreciar les asimetries és aplicant el mètode de Pierre Abraham a una fotografia presa de cara. Com es pot apreciar en la fotografia sota d’aquest paràgraf, consisteix en separar les dues hemicares i fer una còpia simètrica de cada hemicara per acabar construint dos rostres sencers de cada meitat.

Com dèiem, doncs, el més habitual és que les persones tinguin l’hemicara esquerra més amplia. Quan ens trobem en el cas invers, deduirem que la infantesa no ha estat pas viscuda en la plenitut, sinó viscuda amb penúries que han obligat a l’individu a retraure’s per a poder-los afrontar, com a mètode de defensa. Si la major dilatació de l’hemicara dreta, que es manifesta més tard, va acompanyada de més tonicitat, ens indica que mentre que encara que no ha resolt els conflictes del seu passat, en el present  s’ha desenvolupat de manera positiva.

En qualsevol cas, sempre que hi hagi asimetries, hem de tenir en compte dues coses: d’una banda, que la dificultat de  trobar el compromís entre les dues tendències oposades augmenta com més grans siguin aquestes asimetries; de l’altra, preguntar-nos si hi ha prou força i coherència interior per a assolir aquest compromís.

(1) LITTLEFIELD, Tim, http://www.cranialtech.com/ParentsArea/position-in-the-womb-can-affect-head-shape.pdf
(2) CORMAN, Louis, Viso e carattere, Ed. Mediterranee, 2003, pp. 38-39 y GABARRE, Julián, El rostro y la personalidad, Barcelona, Ed. Flumen, 4a ed,  2007, pp. 195.
(3) Web del fotògraf on es poden veure més imatges www.julianwolkenstein.com

Quan pensem en l’equilibri de la persona, no ho hem de pensar com en un equilibri estàtic, sinó com un equilibri “dinàmic”. És a dir, com un equilibri relatiu entre els dos instints vitals oposats: el d’expansió, que fa avançar l’individu, i el de conservació, que protegeix l’individu com a reacció de defensa que preserva l’organisme. Perquè hi pugui haver evolució, aquestes dues forces no han de tenir un pes idèntic, sinó l’individu es pot estancar.

Llavors no ens hem de deixar seduir ni enganyar per la primera  impressió d’un rostre: ni perquè ens sembli molt bella per l’harmonia del rostre li hem d’atorgar un valor necessàriament positiu ni perquè ens sembli molt barroer li hem d’atorgar un valor negatiu. De fet, les asimetries facials no són ni l’excepció ni l’anomalia, sinó que són la norma general i són el testimoni de la vitalitat de l’ésser.

“L’asimetria forta és senyal de complexitat i dualitat interior que està a la base de la creativitat (si el subjecte integra la complexitat) o de la patologia (si el subjecte no l’integra). No obstant això, una asimetria forta és gairebé sempre una font de ciclotímia i fins i tot d’estat maníaco-depressiu.”(2) Existeixen diferents estudis que consideren que la bipolaritat està connectada amb la creativitat (3).

Agafem el cas de l’Stephen Fry. Les asimetries del seu rostre són vàries: en “S”, d’alçada i d’amplada (en parlarem en un altre post, d’això). Totes aquestes asimetries, i degut a que li falten els tres elements que li permetrien aguantar l’embestida del seus alts i baixos (amplada del rostre, bona estructura cerebral i bon to)  li provoquen un caràcter clarament inestable. De fet, com ell públicament ha declarat, pateix un trastorn bipolar i ha intentat suïcidar-se.

Així doncs, davant d’una anàlisi morfopsicològica hem d’apreciar la importància d’aquestes asimetries i “establir si causen un desequilibri de la personalitat i poden causar la seva caiguda, o si, ben al contrari, permeten, arriscant, realitzar un equilibri superior que fa progressar” (3).

En els posts següents estudiarem quines són aquestes asimetries.

(1) PUNSET, Eduard, Viatge a les emocions, Editorial Destino, 2010, pp. 330-331, recull les següents afirmacions del que actualment valora la ciència sobre les simetries o asimetries facials. “També en els humans les asimetries del rostre s’associen a determinades anomalies cromosòmiques, però no hi ha proves generalitzades que la simetria facial sigui un indicador de salut. [...] La relació entre una bona forma física i el grau d’asimetria fluctuant sembla innegable.”
(2) GABARRE, Julián, El rostro y la personalidad, Barcelona, Ed. Flumen, 4a ed,  2007, p. 196.
(3) Article que recull diferents estudis on es demostra la connexió bipolaritat-creatividad http://machineslikeus.com/news/bipolar-disorder-and-creativity-found-be-linked.
(3) CORMAN, Louis, Viso e carattere, Ed. Mediterranee, 2003, pp. 38.

1. On veiem morfològicament l’atonia?

Com dèiem en el post anterior, “a grans trets, així com els homes petits acostumen a ser més dinàmics i als més alts, sembla que els falti ànim, quan ens fixem en la relació entre l’alçada i l’amplada d’un rostre, també els més curts són un signe tonicitat i els allargats d’atonia.”

També es correspon amb un modelat dèbil, on els músculs i el teixits estan deixats anar i on hi predomina el greix.  Sembla que les carns es desplomin. Els angles del rostre es tornen difusos i la mandíbula s’allarga en vertical (al contrari que formant un angle recte).  La boca tendeix a quedar entreoberta. Les comisures de la boca i els extrems exteriors del ulls cauen (ulls “a la Greuze”). També la parpella superior “cau” sobre la inferior. La mirada és apagada i sovint ensomniada. El nas tendeix a caure, és allargat, i les aletes són pesades i immòbils.

2. Quina és la psicologia de la persona àtona?

• Sempre prefereixen reposar en comptes d’estar actius.
• No treballen si no és estrictament necessari i es cansen aviat.
• No fan mai esport.
• Quan parlem d’intel·ligència, l’atonia impedeix la realització dels pensaments i aquests tendeixen a mantenir-se en estat de somni: queden vagues i amb la incapacitat de que puguin ser formulats amb claredat. Són poc pràctics.
• L’atonia afavoreix la receptivitat i l’emmagatzemament passiu de les impressions, que seran l’aliment de la imaginació.
• També permet la intuïció que els permet connectar amb la natura profunda de les coses.
• L’atonia permet l’acostament a les ciències humanes i a la psicologia. Amb tonicitat en d’altres parts del rostre, obre la porta a l’art i a la creació artística.

CORMAN, Louis, Viso e carattere, Ed. Mediterranee, 2003.
Les imatges són extretes d’aquest llibre, p. 35 

1. On veiem morfològicament la tonicitat?

A grans trets, així com els homes petits acostumen a ser més dinàmics i als més alts, sembla que els falti ànim, quan ens fixem en la relació entre el diàmetre de l’alçada i de l’amplada d’un rostre, també els més curts són un signe tonicitat i els allargats d’atonia.

També es correspon amb un modelat fort, on els músculs i el teixits estan tensos i ferms, on hi ha poc greix. Els angles del rostre són visibles, i l’angle de la mandíbula és de 90º. Les comisures de la boca i els extrems exteriors del ulls dibuixen un angle ascendent. La boca està ben tancada. La mirada és viva i interrogativa. El nas es projecta endavant i les aletes vibren.

2. Quina és la psicologia de la persona tònica?

• Els individuus tònics es mostren molt actius: ni es cansen mai ni tampoc es frenen davant dels obstacles. Tampoc deixen que ningú no els aturi.
• Gaudeixen de tanta energia en reserva que els en sobra per a dedicar-la a l’esport.
• Quan parlem d’intel·ligència, la tonicitat permet inserir les pròpies idees a l’acció, és a dir, de realizar-la, sinó que també aporta a les percepcions i a les idees claredat i precisió.
• La tonicitat afavoreix l’esperit lògic i el raonament científic
• Si el valor de tonicitat és molt alt, llavors l’individuu sempre vol actuar sobre les coses, les persones, sobre els fets, intentant manipular-ho tot. No deixa que les coses prenguin el seu propi curs. Només li interessen les persones i les coses en tant que li puguin resultar útils.
• Valoren més la quantitat i el rendiment que la qualitat.

CORMAN, Louis, Viso e carattere, Ed. Mediterranee, 2003.
Les imatges són extretes  d’aquest llibre, p. 35 

La tonicitat és el grau d’activiat de les funcions vitals. En el curs del nostre creixement assistim a un canvi progressiu de l’atonia del neonat a la tonicitat. Aquesta última té lloc, de fet, sempre més forta a mesura que s’estabilitzen les funcions vitals. Louis Corman (1)

Així doncs, si tonicitat es correspon amb activitat, atonia seria el contrari, la falta d’activitat de l’individuu, és a dir la passivitat i la receptivitat. El to d’una persona determina la seva actitut davant de la vida, si tindrà una actitut activa o una actitut passiva. Si serà capaç de defensar-se de les influències nocives de l’ambient o si, per contra, les absorvirà sense filtrar-les, arribant a posar-se en perill a si mateix. Quan parlem d’influències nocives ens referim, per exemple, al que mengem –si no discriminem el que ens pot afectar la salut– com de les persones de qui ens envoltem –que ens poguem deixar arrossegar per males comapnyies–, entre molts d’altres factors.

Però, com gairebé tot en la Morfopsicologia, tot el que, en una primera impressió ens podria semblar negatiu, també el seu vessant positiu, i viceversa. Una atonia harmoniosa aporta paciència i capacitat per a la contemplació de la vida. Una tonicitat excessiva està totalment mancada de receptivitat i de paciència. Cal dir, doncs, que hi ha molts graus diferents de tonicitat, i que l’individuu, com sempre, l’hem d’analitzar sintèticament per a saber què li aporta psicològicament un grau o un altre. El que sí que hem de considerar com a negatiu són els valors extrems.

(1) CORMAN, Louis, Viso e carattere, Ed. Mediterranee, 2003, p. 31.
Les imatges són extretes del llibre (1), p. 35 

• Primer: que les malalties no es desenvolupin de la mateixa manera en persones primes que en persones grasses es deu a diferents processos de defensa contra les agressions del món exterior.
• Segon: la reacció de la “sensibilitat” de cada ésser vivent a l’ambient, representa el factor essencial de la defensa d’aquest organisme i es manifesta d’una manera o d’una altra segons la seva morfologia.

Segons en Corman, l’originalitat de Sigaud resideix en haver identificat que, en les persones primes, la retracció -el procés del cos que fa que aquest es replegui sobre ell mateix- és una viva reacció de defensa que preserva l’organisme i sovint impedeix l’aparició i el desenvolupament de lesions susceptibles de posar en perill la vida”. (1) Per tant, la retracció no és el resultat de cap procés d’atròfia dels teixits ni de cap símptoma de la pèrdua de vitalitat.

Dilatats (grassos)

• Són hiposensibles, és a dir, la seva sensibilitat és molt baixa.
• Tenen reaccions de defensa mediocres, per la qual cosa absorveixen sense selecció tot el que hi ha en l’ambient, fins i tot allò nociu, sense que la seva sesnsibilitat els ho adverteixi.
• Per això poden arribar a “evolucions mòrbides greus, quan l’element nociu contingut en allò que ha estat absorvit supera un determinat límit” (2).

Retrets (prims)

• Són hipersensibles, és decir, la seva sensibilitat és alta.
• Ténen reaccions de defensa fortes, per la qual cosa rebutgen tot allò de l’ambient que perceben com a nociu.

(1, 2) CORMAN, Louis, Viso e carattere, Ed. Mediterranee, 2003, pp.19.