Què és la Morfopsicologia
El terme Morfopsicologia, comprèn els termes grecs Morphe (forma) i Psyche (esperit/ànima). Estudiant un rostre amb Morfopsicologia podem saber les necessitats profundes de l’ésser, les seves tendències, els seus instints, les seves capacitats i, fins i tot, podem entreveure la seva història personal, com li ha anat a la vida i com aquesta persona es relaciona amb el món. Estem parlant, doncs, del corpus de saber que, partint de la biologia, es condueix cap a un coneixement profund de la personalitat.
Les formes arriben a parlar el llenguatge de la Psicologia.” Louis Corman
Louis Corman funda la Morfopsicologia el 1937 amb la seva primera obra Quinze leçons de morphopsychologie. Segons el mateix Corman,“ alia el rigor de les lleis lògiques i la viva mobilitat de la intuïció.” (1) Corman estableix una sèrie de “lleis de la vida” que permeten analitzar els traços d’un rostre per deduir-ne, de forma sintètica, com és la persona amb aquest rostre.
En el centro de la Morfopsicologia, Corman hi situa la Llei de la Dilatació-Retracció de Claude Sigaud,per la qual s’estableix una relació precisa entre forma i funció dels éssers vius. Però també és fonamental, per a una bona comprensió del que representa la Morfopsicologia, els instints antagonistes d’expansió i de conservació.
En esquema, la Morfopsicologia segons en Corman, comprèn les següents lleis i coneixements, necessaris per dur a terme l’estudi d’un rostre:
- Llei de dilatació-retracció.
- Llei de la tonicitat (i atonia). [I] [II] [i III]
- Llei de l’equilibri.
- Llei de la integració.
- Llei de la mobilitat.
- Tipus retrets, reaccionants i concentrats.
- Tipus d’expansió electiva.
- …
En el nostre bloc anirem desenvolupant aquests i d’altres temes.
Corman afirma que la Psicologia tradicional ha comès l’error de voler separar l’ànima del cos, quan en realitat, “la vida psíquica pren la seva força de la vida orgànica”. Per entendre un individu hem de comprendre el punt de vista dinàmic del caràcter i del cos al llarg de la vida, col·locant sempre en primer terme el punt de vista biològic. La noció cardinal de la Morfopsicologia és que aquesta és “dinàmica”, dinamisme que tant es manifesta en el seu objecte d’estudi com en el mètode.
Fer totes aquestes afirmacions fa unes dècades és avançar-se al que la genètica, la biologia i la neurociència estan confirmant en els últims anys.
El nostre cos és la suma del desenvolupament dels nostres gens amb la seva manifestació en allò que anomenem “ambient”, és a dir, com la manifestació d’aquests gens potencials es desenvolupen o inhibeixen amb el que experimentem al llarg de la nostra vida, des del ventre de la mare, i fins i tot, segons el que hagin viscut les generacions anteriors. És l’epigenètica la part de l’estudi de la genètica que es dedica a investigar sobre la “memòria vital” dels gens.
El rostre és la part del nostre cos que més canvia al llarg de la nostra vida doncs és la més suceptible als canvis més visibles. El morfopsicòl·leg Dr. Julián Gabarre afirma, gràcies a les seves investigacions, que “el rostre és susceptible de modificar-se molt, i paral·lelament el caràcter, segons del programa epigenètic de cada persona”. (2)
Un dels descobriments més interessants dels últims temps de la neurociència és haver atribuït al cervell una capacitat plàstica, coneguda com a neuroplasticitat. Això significa que durant tota la nostra vida podem crear noves connexions neuronals. Representa l’habilitat infinita del cervell per canviar.
El descobriment de la neuroplasticitat, que els nostres pensaments poden canviar l’estructura i funció dels nostres cervells, fins i tot en la nostra vellesa, és l’avenç més important de la comprensió del cervell en quatre-cents anys.” Norman Doidge (3)
En el camp del comportament això significa que si fem les coses de forma diferent, fins i tot si canviem els nostres pensaments, el cervell canvia i nosaltres canviem com a persona. El neurocientífic Richard Davidson afirma que -i millor quan més aviat en les nostres vides- fins i tot l’aprenentatge social i emocional, poden modificar el nostre cervell i produir canvis en les funcions emocionals adaptatives i en les funcions cognitives, com a conseqüència d’això (4).
I si el cervell canvia, també canvia el rostre? Per arribar a conclusions similars, s’obre tot un camí que permeti provar o negar científicament, aquesta hipòtesi.
(1) CORMAN, Louis, Caracterologie et Morphosycologie, E. PUF, 1984, p. 13.
(2) GABARRE; Julián, El rostro y la personalidad, Ediciones Flumen, 2007, p. 38.
(3) DOIDGE, Norman, The Brain that Changes Itself, Oliver Sacks, 2007
(4) DAVIDSON, Richard, “The Heart-Brain Connection: The Neuroscience of Social, Emotional, and Academic Learning“, Conferència en vídeo.
