Història de la Morfopsicologia (1 de 3)

És de l’Antiguitat, entre les grans preguntes que han inquietat als savis, està la següent: què és l’home? Segons sol interpretar-se, aquesta pregunta està compresa en l’aforisme grec “Coneix-te a tu mateix” (gnóthi seautón, inscrit en el temple d’Apol·lo de Delfos). Conèixer-se un mateix seria, per extensió, el mateix que intentar conèixer la conducta humana, la moral i el pensament.

En l’Antiguitat l’home és vist sempre des d’una visió sintètica, com un global, i integrat a la natura. Per arribar al coneixement del fet humà, s’ha tendit a reduir la infinita diversitat dels individus a uns pocs “tipus humans” amb trets comuns. Això neix de l’intent d’objectivar el coneixement de l’humà en una ciència de “caràcters”.

En la medicina d’Hipòcrates (i Galè), amb la seva Doctrina dels quatre temperaments, s’estableixen quatre diferents tipus (nerviós/malenconiós, biliós/colèric, sanguini/limfàtic). Hipòcrates afirma que els pensaments, les idees i els sentiments –que, segons ell, s’originen en el cervell– poden influir en la curació i en l’evolució de la malaltia.

La Doctrina dels tipus planetaris vincula la vida dels homes amb el moviment dels planetes i estipula una caracterització facial amb un caràcter.

És en els temps moderns, que, a poc a poc, es va perdent aquesta visió del caràcter sintètic de la naturalesa humana. Seguint els ensenyaments de Descartes, s’arriba, en pro d’una major claredat científica, a separar l’home de la major part dels seus condicionaments vitals. L’home és separat de la naturalesa per aestudiar-lo aïllat, alhora que es fractura el seu estudi (l’ànima per a la psicologia i el cos per a biòlegs i metges).